En certa nit, lluny de la llum encegadora de les ciutats que emboiren i enfosqueixen la màgia del firmament, duts per un impuls —qui sap d’on— alcem els ulls als cels i quedem meravellats pel tapís fulgurant de les estrelles. Veiem a Siri, l’estrella més brillant de la volta celeste, protector de l’Antic Egipte: un far al bell mig de la foscor; la mare Lluna ens il·lumina amb el seu mantell platejat, ocultant els misteris del Cosmos; i Venus, bell portador de llum, qui acomiada al Sol en el seu viatge a l’Inframon, o presagia el seu renaixement acompanyant l’alba.
Des dels temps més remots de la humanitat, els éssers humans s’han vist captivats pels cels, i han buscat en les seves extensions les respostes als seus orígens. En les constelacions s’hi troba tancat tot el saber que els grans filòsofs i savis de l’antiguitat gravaren als cels com a arxiu inesborrable dels misteris de la creació i dels cicles de tota vida a la terra. Però, amb el pas dels segles, aquells mateixos savis, així com els seus ensenyaments, es van esvair dins les arenes del temps, de manera que es perderen les claus que obren les portes de la saviesa empíria; i aquestes portes —els mites i llegendes amagats a les constel·lacions— apareixen davant nostres ulls com mers contes i historietes per entretenir als nens. Tot i així, aquests relats transmeten ideals, arquetips, principis i lleis que parlen a la nostra part més elevada…si podem connectar amb ells.
No ens podem permetre, però, menysprear tot el coneixement que s’ha anat cultivant gràcies als avenços tecnològics i científics, que en el cas que ens concerneix pren la forma de l’Astronomia. De les seves arrels ἀστήρ (estrella) i νόμος (llei o norma) obtenim «lleis de les estrelles», és a dir, la ciència que estudia els cossos celestes, la seva composició, moviment, origen i mort; en definitiva, tots els processos visibles de la matèria espacial. A ella devem el nostre coneixement de l’edat de les estrelles, els seus cicles, i el mapa intergalàctic que hem elaborat amb totes aquelles galàxies, cúmuls i supercúmuls que ens envolten. Devem, doncs, el coneixement de l’univers observable a tan lloable ciència.
I doncs, què podem dir dels mites lligats a les estrelles i constel·lacions, que ens han arribat com a llegat dels nostres ancestres? solament que són ensenyaments emmascarats en al·legoria i faula que revelen lleis naturals i principis de l’Univers. Aquests mites estan tenyits del color particular de la cultura que els va concebre, però a sota d’aquest pigment trobem la mateixa tela, el mateix entramat d’idees: ja sigui el Zeus grec, l’Indra vèdic, o l’Odin nòrdic, tots ells són sobirans dels déus del seu panteó corresponent. Alguns comparteixen atributs, com Zeus i Indra, ja que són déus del Tro o Llamp, un dels representants més poderosos de la força de la naturalesa; Odin, en canvi, està associat amb la saviesa, la poesia, i fins i tot la batalla i els morts. Però més enllà d’aquests atributs personals, fruits de les interpretacions temporals de la seva època, trobem que tots ells personifiquen la Llei de L’Univers, la força creativa i impulsora del mateix. Tots ells són ens motors d’esdeveniments, impulsos d’energia que mouen la natura, com podem apreciar en els nombrosos relats en què Zeus s’uneix amb mortals per donar llum als grans semideus i herois de la mitologia grega. Tot això és símbol de la penetració de l’esperit en la matèria.
Pot ser que tot això ens sembli una mica confós; pot ser que ens vingui al cap la imatge d’un enorme laberint, farcit d’idees i conceptes bigarrats i complexes, que moltes vegades sembla que es contradiguin entre ells! Això és perquè la mitologia està composta, en essència, de símbols; i desafortunadament, l’ésser humà contemporani ha oblidat el cultiu del simbolisme. Els únics símbols que ens són familiars avui en dia són els senyals de trànsit, a més dels logotips utilitzats per empreses i marques comercials, que no són sinó una aplicació superficial dels símbols. Però els símbols, en essència, són construccions de significats que parlen a la part més alta de l’ésser, sobrepassant la raó i penetrant directament dins la part intuïtiva de les persones; són la manera de comprendre realitats espirituals amb el nostre limitat aparell material. És per això que el llenguatge simbòlic formava part íntegra de les mitologies de totes les cultura en les quals trobàvem savis capaços de transmetre la saviesa immortal a través de símbols: moralitats i faules per la població en general, lliçons sobre l’Univers per aquells que podien desxifrar-los.
De sobte, un estel fugaç creua el cel davant els nostres ulls, i parpellegem; el conjur que s’havia teixit sobre nosaltres s’esvaeix, i baixem una vegada més els ulls ala terra. Quantes meravelles conté el cel estrellat per aquells que, amb la puresa d’un nen, poden solcar amb la imaginació les seves amplituds! Tan sols necessitem allunyar-nos del bullici de les ciutats, i dirigir la nostra mirada als cels perquè la mare Nut, la deessa del firmament, ens reculli entre els seus braços i ens porti de viatge per les estrelles.
