Una característica de Nova Acròpolis és ser pràctica. Generalment, s’entén que la persona espiritual és una persona que ha d’estar enlairada del terra, com volant als núvols, i això és mentida. L’Home veritablement espiritual ha de poder dominar la matèria, perquè si no domina ni tan sols la matèria, molt malament dominarà allò que és més difícil de dominar que la matèria.
Per poder arribar al dia de demà necessitem viure avui, encara que això no impedeix que tinguem tota la il·lusió del món, tots els projectes cap al futur, però cal viure avui, aquí, ara. El que intenta crear Nova Acròpolis és una mena de mòdul de supervivència a través d’aquests temps durs, on dones i homes realment capacitats poden avançar fins i tot contra el vent i la tempesta. Quan es coneixen les lleis de la Natura, encara que estiguem en una nit molt fosca, no tenim por perquè sabem que demà clarejarà, però cal arribar a demà, cal encendre torxes per guiar-se a la nit, cal encendre fogueres per que la gent pugui trobar el seu camí, cal tenir el valor d’encendre els llums, no cal témer la foscor.
La filosofia és una doctrina per a gent valenta que gosa viure realment. No és una forma de caprici, no som aquí perquè no puguem estar en una altra banda, som aquí perquè volem, perquè la nostra voluntat ha pogut més que la calor i les incomoditats. Això que fem en petit ara ho hem de fer a totes les coses, on la voluntat s’imposi a l’adversitat, on el valor sigui més fort que la por, on la feina sigui més real que l’oci.
És fàcil i és difícil, vet aquí l’elecció: pujar al carro de la Història o ser arrossegat per ella. No esperem auxili ni dels extraterrestres ni de cap altra banda. La Humanitat ha de redimir-se, salvar-se a si mateixa, amb fe en Déu. Déu és el més evident que existeix, però Déu és en nosaltres, no és una cosa que estigui en algun lloc a dalt, lluny. No, és a tots nosaltres, als arbres, als animals, a les pedres; això ja es va dir en aquesta ciutat fa vint-i-cinc segles, però és bo repetir-ho. Déu és a tot arreu, en totes les coses, en tots els nostres actes i pensaments.
Però n’hem de ser conscients per poder seguir endavant, cap a un món que no només sigui nou sinó millor. No n’hi ha prou de fer-ho nou, cal fer-ho millor. Si jo tinc un parell de sabates i els canvio per altres que siguin pitjors, he fet un canvi, sí, però quan camini uns quants metres pel carrer cridaré de dolor. Si canviarem, cal fer-ho per millor. Per això el món nou no només ha de ser diferent o nou, ha de ser millor, més útil. Cap a aquest món millor ens encaminem amb tots els nostres esforços, i les portes de Nova Acròpolis a tots els països del món estan obertes per a tothom.
Hi ha milers i milers de persones a tot el món que marxen gràcies a aquesta concepció del món, no com un sacrifici, sinó amb alegria, amb aquesta alegria que els vostres avantpassats anomenaven epopteia. Cal obrir-se com els capitells sobre les columnes.
Sobre aquesta columna nostra que sorgeix de la terra podem obrir un capitell a les altures on l’aire sigui més pur, on no hi hagi contaminació, on puguem tornar a unir-nos una altra vegada per ser més forts, per ser millors.
Jorge Ángel Livraga
Fundador de la Escuela de FIlosofía Nueva Acrópolis